catalanas, decidme los fayos k tengo porfavor
Páginas:
| mire | Publicado el 23-02-2005 19:02:25 |
|
|
WENAS! mirad...esk para catalan nos han dicho k agamos una redaccion y esta tb sera para los juegos florales del colegio. este año en catalan voy bastante mal y los puntos k dan para sta redaccion me vendrian super bien...en el improvable caso k la seleccionen como posible ganadora de los juegos florales tndria un punto mas en la nota d catalan, xo weno yo con sacar buena nota ya me conformo por eso os pido k me digais los fayos k tiene y lo k deberia cambiar para k este mejor, criticarla tanto como kerais k me ayudara muxo ^^ tanto faltas, como el titulo o cualkier cosiya. aki esta la redaccion: UN DIA QUALSEVOL Silenci. Taules plenes de gent al meu voltant i cap soroll... Un llibre davant meu. Retoladors, bolígrafs i un llapis escampats per la taula, i silenci, aquell silenci es penetrava a les meves oïdes i no em deixava pensar. Era a la biblioteca, vaig mirar el rellotge, les sis de la tarda... la meva ment hem va traslladar a un magnífic lloc on només hi érem el sofà, la meva manteta, la tele i jo, perfecte... en aquell moment només volia això i no mimportava que el que donessin per la tele fos un documental de la dos, però vaig mirar la meva agenda i vaig veure una nota escrita per mi: A PARTIR DAVUI PORTARÉ TOT AL DIA i la meva firma. Hem vaig posar a riure, però vaig recordar on era i vaig ofegar el més mínim intent de soroll, les taules em miraven, i totes pensaven: silenci, silenci, silenci. Vaig tornar a mirar aquella nota i la meva firma, sabia que aquella firma significava que volia complir la promesa encara que hem costés, així que vaig esborrar la imatge del sofà, vaig agafar un llapis i vaig tornar amb el llibre. Jo el mirava...ell em mirava a mi...però no passava res... les lletres anaven ballant al ritme duna cançó que mai escoltaria per més que mesforcés... i la llum sanava, els meus ulls es queien sense que jo pogués fer res. Mare meva! La son mestava guanyant en la meva lluita per complir aquella promesa, vaig pensar que podria enganyar-la amb un cafè i així continuar la lluita. Ni dos cops mho vaig rumiar, jaqueta a la mà, mòbil a la butxaca i vaig començar a caminar, una paraula no parava de repetir-se al meu cap: silenci, silenci, silenci. No aguantava aquell lloc, hem donava la sensació de no tenir llibertat, podia caminar però sentia els peus lligats, podia aixecar els braços però els sentia paralitzats, podia parlar però hem sentia amb un morrió. Silenci. Vaig sortir daquell lloc. Soroll... llibertat! Però sabia que si anava a casa posaria el Messenger i no pararia de parlar amb gent amb les mateixes ganes destudiar que jo, així que manava dallà amb intenció de tornar. Vaig caminar fins arribar a un bar on tenien el tallat per un euro, perquè era lúnic que em quedava després de comprar el tabac, vaig seure, vaig demanar el remei contra la son i hem vaig posar a mirar a la gent...begudes, menjar, fum de tabac i soroll...vaig intentar esbrinar que pensava la gent, era una costum que tenia quan no shavia que fer, així que, com més vegades vaig observar les expressions i intentar posar-li un pensament i, després buscar-li historia a aquell pensament. Però una sensació de que mestaven observant em va fer girar. Vaig veure un noi que no parava de mirar-me i, dissimuladament vaig fer com si el motiu del meu gir fos saber com anava el meu tallat. No era una situació agradable... aquell noi tenia la mirada fixa en mi, però sense cap expressió en el seu rostre hem sembla que per aquests casos es diu cara de pòquer- ja que no parava de mirar-me el vaig analitzar: noi, uns vint-i-cinc anys, moreno, més alt que jo en realitat això no és res difícil amb el 1.60 que tinc-, ulls obscurs, roba desport i... merda! No mhavia adonat que portàvem molta estona mirant-nos, per trencar amb aquella situació vaig dir una frase que sutilitza molt quant no saps que dir: quin fred, eh? i vam començar a parlar: -sí, sembla mentida que estiguem a l hivern. Hem sentia imbècil...perquè no vaig preguntar lhora? Per terminar amb aquella situació vaig decidir en fumar-me una cigarreta. Mà a la butxaca, paquet i encenedor a la mà, cigarreta als llavis, un polze a lencenedor i ja inhalo el fum de la cigarreta encesa. Vaig mirar el paquet, estava per la meitat...vaig recordar altra promesa que vaig fer fa poc; aquest és lúltim paquet que hem compro! Vaig somriure, però aquesta era una promesa que avui no tocava complir i el meu cos ja hem demanava nicotina. -el meu fill va morir de càncer, saps? Avui fa just un any des de la seva mort. ...el cos sem va paralitzar, la gola es va quedar seca i no sabia que pensar ni que dir, vaig tancar la boca despant i la vaig tornar a obrir per dir que ho sentia. -el seu tallat, bonica. Vaig apropar com vaig poder la tassa, hem tremolava tot el cos i el tallat semblava un flam, mig es va caure fora. Quasi no matrevia a mirar aquell noi però quan ho vaig fer mel vaig trobar somrient. Desconcert. -tranquilla, no tinc cap fill. Ho va dir amb tanta naturalitat que mespantava i vaig intentar recordar si shavia escapat algun pacient de San Boi -era fill únic? El somriure es va convertir en una riallada. -no, no, que the enganyat, no tinc cap fill ni estic casat. Desconcert. Més riallades. No shavia que fer. -ho sento, només volia saber si mestaves escoltant o si estaves pensant en el fred que fa. Ja et pago jo el tallat, i demana altre si vols que hem sap greu que per culpa meva shagi caigut. -no...no cal, gràcies. Tampoc ha caigut tant... Vaig agafar uns tovallons per eixugar-me les mans. -com vulguis. Ara que sé que mescoltes...vols saber que faig aquí? Perquè com hauràs notat no sóc català. -si La veritat que entre tanta tensió no mhavia adonat però per el seu accent hem semblava andalús. La curiositat hem va picar, així que vaig acceptar a escoltar la historia daquell noi amb el seu peculiar humor -sóc dAlmeria i fa ja dos anys que uns amics i jo vam decidir formar un grup, jo escrivia algunes cançons i tocava el baix. Els quatre del grup vam treballar molt dur per aconseguir la maqueta del que seria el nostre primer àlbum, per cert, el grup sanomenava Formatge i sal...ara no recordo perquè aquest nom tan absurd. Per Andalusia hi havia un programa on posaven videoclips de grups com nosaltres, sense discografia ni èxit, vam tenir molta sort perquè el nostre single va agradar molt per aquelles terres, vam aconseguir fins i tot que posessin la nostra cançó en la radio. -aham No sabia si això era altra brometa daquell noi o era cert, però la veritat és que minteressava el que estava dient. -aquests van ser els millors moments de la meva vida, estava tant illusionat...! a la gent li agradava les nostres cançons, el treball per bars i escenaris semblava no tenir fi...fins que ens van trucar daquell programa de la tele i ens van dir que si pagàvem una suma de diners sencarregarien de la producció del disc i de la propaganda daquest. Com era desperar vam acceptar. I a partir daquí van començar els problemes, tots relacionats amb els diners com deus suposar. -si, mho imaginava. -però no texplicaré més perquè això es una cosa que vull oblidar, per això estic aquí, per oblidar... podria haver aconseguit el somni de la meva vida però tot sen va anar a la tassa del vàter. -perquè no vas continuar tu sol? -no tenia forces després de tots els problemes. -ho sento... De cop i volta altra cop aquella sensació dincomoditat... ara el noi estava començant a parlar sol maldient en veu baixa, segurament maldient als seus companys. Ja mhavia pres el cafè i la veritat és que volia acabar amb aquella conversació perquè ara el noi estava donant cops a la barra del bar i ja no hem sentia agust amb tant de soroll. Vaig utilitzar altre cop una frase típica: -quin hora és? -les vuit i quart -que dius! Si tanquen la biblioteca en cinc minuts i tinc totes les coses allí! -jo de tu no hem quedaria asseguda sabent això...vinga, corre! Hem vaig acomiadar daquell xicot i vaig sortir corrent, les veus de tot el bar menvoltaven i hem perseguien, un crit es dirigia a mi: -sigues fidel a tu mateixa! No abandonis mai Més crits al meu voltant però cap per mi. Obro la porta. Silenci. Poso totes les coses que havien en la taula a la meva motxilla, agafo la agenda i miro el que hem toca per el dia següent, altra promesa signada...i altre cop paraules sem repeteixen en la ment: silenci, sofà, tallat, tabac...i una que ressona amb més força; sigues fidel a tu mateixa!. Ara si, estic segura, de demà no passa, sé que aquest demà serà com tots els altres, que el dia davui no hem suposarà res per la meva consciència i que les paraules daquell xicot les oblidaré però ara és ara i ho dic en veu alta per donar-li constància. DEMÀ COMENÇO LA DIETA. |
|
| mire | Publicado el 24-02-2005 16:02:30 |
|
|
|
mil gracias marele, me fijare mas en la puntiación a ver como puedo mejorarlo. voy a cambiar la promesa de la agenda por: "A PARTIR D"AVUI PORTARÉ TOTS ELS DEURES AL DIA" k creo k asi se entiende mas. muchas gracias, d verdad! 
|
|
Páginas: