
SOMNI
Caminant cap a l"interior, on la mala herba s"hi espessa vaig veure alguna cosa moure"s. No li vaig donar major importància, ja que podria ser des d"un conill o qualsevol tipus d"animal fins al vent. Vaig continuar amb el que estava fent, però no podia concentrar-me perquè aquell punt cridava la meua atenció, així que vaig decidir endinsar-me. En un principi tenia una poca de por perquè no sabia el que podia eixir d"aquell lloc, però, així i tot, amb un poc de dificultat vaig aconseguir traspassar la mala herba, cosa que pareixia quasi impossible a causa del tamany i com era d"espessa. Una vegada en l"altra part, el bosc va canviar completament. Va passar de ser un bosc fosc i salvatge a una cosa pràcticament indescriptible. Només estant allí es podia saber el que se sentia, perquè existia una harmonia perfecta entre els colors, olors i formes.
Després d"un temps, quan era conscient de tota la realitat on em trobava, vaig decidir buscar alguna cosa que em cridara novament l"atenció. No hi havia res que ressaltara especialment, però al mateix temps tot era fascinant. Un parell de metres més enllà vaig començar a escoltar un so que m"era familiar, em vaig donar més pressa i vaig descobrir que el que sentia era un riu. Mai havia vist un riu com eixe, era tan transparent i tan apetitósDecidí ficar-me, l"aigua estava freda, però s"agraïa. Era tot tan relaxant que vaig decidir deixar-me portar pel corrent amb els ulls tancats. El conjunt de sons feia que t"oblidares de tot, et relaxares i et deixares portar. De sobte vaig notar que estava quieta, el corrent havia cessat. Em vaig incorporar, vaig obrir els ulls i em vaig adonar que estava en un llac d"escasses dimensions.
Llavors la vaig veure, era la persona més bella mai vista, totes les seues proporcions eren perfectes, era tan perfecta que resultava irreal. Em quedí una estona mirant-la, cerciorant-me de si era real o no. Observant-la em vaig adonar que estava asseguda en una roca, amb la meitat del seu cos submergit en l"aigua . El seu tors estava mig nu i cobert amb els seus llargs cabells. Una melodia suau, delicada, quasi imperceptible es va apoderar de mi, estava cantant. Va ser com el cant d"una sirena que m"atreia cada vegada més cap a eixe cos tan perfecte i efímer al mateix temps. A mesura que m"anava acostant em posseïa amb més força. Quan a penes ens separaven uns metres es va girar bruscament interrompent en tota l"harmonia que la rodejava. Em va veure, s"espantà i en un obrir i tancar d"ulls va desaparéixer. Em quedí aclaparada durant uns segons. Quan vaig aconseguir espavilar-me vaig eixir de l"aigua i em vaig asseure en la vora. A pesar de l"atordiment creat pel brusc despertar de tal conjunt d"emocions i sensacions vaig notar que la màgia i misticisme que abans embolicava aquell lloc havia desaparegut. S"havia convertit en un bosc qualsevol amb un riu que s"havia enfurit. Un calfred em va fer despertar completament, tènia fred perquè estava empapada i el sol començava a amagar-se. Vaig buscar recer en un arbre, em vaig asseure i a poc a poc vaig acabar dormida.
Vaig recuperar la consciència perquè quelcom mentre dormia m"havia agitat, però, de sobte una mà serena i protectora m"acaricià el cap i va aconseguir que em calmara. Vaig despertar i estava en el meu llit empapada en suor i amb signes d"haver passat una nit molt agitada. Estava molt atordida però prompte vaig començar a recordar. Vaig recordar aquell lloc, el riu i. men recordí della, la recordava amb tant de detallera com si ho haguera viscut, però tot apuntava que va ser un somni.
Després d"este somni vaig continuar la meua vida tal com ho havia fet fins llavors sense donar-li major importància. Al cap d"uns dies, setmanes o fins i tot mesos, no recorde quant de temps va passar, quan caminava per un parc, una potent ràfega de vent em va rodejar i va portar una melodia. Però no era una melodia qualsevol, ja l"havia escoltat abans. Amb l"envestida del vent vaig estar apunt de caure, però vaig poder recolzar-me en una font que tenia al costat. En recolzar-me vaig aguaitar a l"aigua i on hauria d"estar el meu reflex va aparéixer una altra cara, era la cara de la xica que vaig veure en aquell somni, cosa que em va fer recordar-ho tot de nou. Vaig seguir mirant-me en l"aigua, o millor dit, mirant-la fins que em va fer lullet i va desaparéixer. Mirant cap a l"interior de la font intentant diferenciar el fons vaig saber que eixa font era especial, no tenia fons, no acabava mai. Així que vaig decidir ficar la mà, cada vegada més dins fins que vaig perdre l"equilibri i vaig caure sencera. Vaig donar voltes i voltes fins que toquí el fons, m"impulsí i vaig eixir a la superfície. Ja no estava en el parc, sinó que havia aparegut en un altre lloc, concretament en el llac aquell que vaig veure en el meu somni. Vaig eixir de l"aigua asseient-me en la vora i quan fins i tot tenia els peus en l"aigua algú em tapà els ulls i una suau veu em va murmurar a l"orella t"estava esperant em vaig girar per a veure qui era i abans d"aconseguir-ho els seus llavis es van juntar amb els meus fonent-nos en un bes. Va ser un moment preciós i molt delicat. Era una sensació perfecta i molt agradable com si acaronara un núvol. Després ens vam abraçar amb molt d"afecte i compte. Tenia por que tot poguera acabar, que desapareguera i no la tornara a veure. Al cap d"uns minuts se separà de mi lentament, s"alçà, m"ajudà a mi a alçar-me i em va guiar fins al que semblava una cova. Una vegada dins vam joguetejar entre les parets recobertes d"heura i estovalles de gespa amb muntons de flors que s"estenia davall els nostres peus, fins que vam arribar al racó més acollidor de la cova, on ella es va asseure i jo ràpidament la vaig besar i a poc a poc vam acabar tombades luna enfront de l"altra, besant-nos, acaronant-nos i explorant cada racó del nostre cos.
Al matí següent vaig despertar abraçada a ella. No volia moure"m, no volia fer cap soroll que poguera despertar-la, no volia fer res que poguera acabar amb eixe màgic moment, volia estar així i sentir eixa immensa felicitat que inundava tot el meu ser eternament. No volia separar-me d"ella, no volia deixar-la anar.
I així va ser, vaig estar amb ella com ho havia fet aquell dia, era com si surara en un núvol sense ser conscient del pas del temps. Cada vegada era diferent, sempre era com una primera vegada on no saps què passarà, gaudint de cada paraula, de cada mirada, de cada caricia.descobrint milers de sensacions mai imaginades.
Des de llavors pense que hi ha un paradís, un lloc on tot és perfecte i és estant amb ella. Ja no pensava en res de la meua vida anterior ni tenia necessitats com menjar, perquè tota la meua atenció, els cinc sentits, en definitiva, tota jo em dedicava en cos i ànima a ella. Fins que un dia va ocórrer el que jo em temia. Em va dir que havia de parlar amb mi i contar-me alguna cosa. Em va contar que aquell lloc, tot, fins i tot ella, no eren exactament reals. Que tot ho havia creat jo, que tot era producte de la meua imaginació, que tan sols era un món que existia dins de la meua ment, i el més important, que havia de tornar, havia de deixar-la, oblidar-me d"ella i de tot, havia de tornar a la realitat.
Això va ser una cosa que no vaig poder suportar i em vaig afonar en mi mateixa perdent la capacitat de raonar i sent incapaç d"assimilar les seues paraules. Però, com anava a acceptar que tot el que sempre havia somiat, havia anhelat tindre i havia tingut per un temps no era real?
Només el pas del temps i les contínues conversacions amb el meu interior em van fer comprendre-ho tot. Així que vaig decidir tornar a parlar amb ella per a preguntar-li què havia de fer. Em va dir que només havia de ficar-me en el riu que una vegada em portà fins allí i deixar-me portar. Em vaig acomiadar d"ella, li vaig dir que la volia i la besí, però eixe bes va ser molt diferent dels altres, perquè no vaig sentir res. Em vaig adonar que ella estava desapareixent, llavors vaig comprendre que era el moment d"anar-me"n, així que immersa en un plor produït pel malestar d"abandonar tot el que sempre vaig voler, i sobretot abandonar-la a ella, em vaig ficar en el riu i vaig fer el que em va dir. Quan la meua vista no abastava a veure aquell fantàstic lloc on vaig passar el millor moment de la meua vida el patiment era tan fort que em vaig esvair.
En tornar en mi vaig saber que no estava amb ella, sinó que estava a ma casa, concretament en el meu llit, amb el coixí empapada de llàgrimes. Estava plorant. Mai m"havia sentit tan malament, amb eixe buit a l"interior i eixe dolor en el cor que a penes em permetia respirar. No podia parar de plorar, no deixava de pensar en ella, que en eixe moment ho era tot per a mi.
D"això han passat ja diversos anys en què he continuat fent la meua vida quotidiana, com l"havia fet fins llavors. Ara sé que sempre hi haurà un enorme buit en el meu cor, perquè ningú mai en la vida l"omplirà, excepte ella. No l"he oblidada i no passa un dia en què no plore per la seua absència. Però fins i tot tinc l"esperança que algun dia la tornaré a trobar i esta vegada serà per a quedar-me eternament amb ella, perquè una vida, per molt real que siga, si no està ella, no val la pena viure-la.
buaa no la ha leido nadie, o por no menos nadie a contestado.....a ver si la puedo poner en castellano... aunq seguro q a nadie le gusta.. 